SESSIÓ 4.CONDUIR I DINAMITZAR GRUPS HUMANS (I)

Les coses no solen ser el que semblen.  I si ho són, és perquè van lligades a prejudicis que omplen la nostra bossa de viatge.  Amb la Gemma, el Cesc i l'Angèlica, he comprès una mica millor aquesta idea que em vagava pel cap sense saber massa bé com definir-la. Sempre he admirat les persones amb ull clínic. Amb una mirada tenen suficient per "calar" a qui tenen davant.  "Ja ho sabia" , "amb dos paraules, suficient".  I he d'admetre que aquest no és un dels meus forts.  Sempre m'he equivocat amb les "primeres vistes".  Tant que, des de fa ja uns anys, evito aquesta acció.

He caigut en la brometa de la Gemma i el Cesc.  Ho admeto: m'han pillat.  Molts companys han tingut una mirada més pícara o han descobert moments que pecaven de surrealistes...jo amb prou esforços m'he dedicat a observar.  Hi ha coses tan inversemblants a la vida que... per què no podia ser? 

Ha sigut una de les sessions més interessants d'aquest any.  El treball de les emocions viscudes i dialogades ens ajuda a crear experiències compartides.  La gestió emocional és bàsica en aquest nou món de competències i no pot ser relegada a formació "de segona", per darrere de didàctiques, models i conceptes.  I aquesta sessió ens obliga a ser-ne conscients.

La segona part del matí, amb l'Angèlica, lliga en certa mesura amb aquesta idea.  Només una intel·ligència emocional treballada permet enfrontar el treball docent des de la creativitat més innovadora.  I estic convençuda que és el desenvolupament d'aquesta intel·ligència emocional i la seva òptima gestió la que ens facilita desfer-nos dels prejudicis que ens enquilosen i que fan de barrera per a la nostra lliure expressió i creació.

La mirada, com més neta i encuriosida, arriba més enllà.

SESSIÓ 3. D'ORDINADORS I SEDUCCIONS

No sé d'ordinadors més enllà del famós "nivell d'usuari"; no tinc cursets reconeguts ni cap paper que acrediti les hores que he passat davant d'aquesta màquina aprenent, explorant o senzillament passant estones perdudes. I malgrat tot, sóc conscient que se'm fa certament difícil viure sense ell. Per lleure o per feina, em permet estar "connectada" amb allò que m'interessa.

Fa uns anys, a la universitat, vaig tenir un professor de noves tecnologies aplicades a l'educació que em va obrir els ulls davant la necessitat de treballar la competència digital en els mestres (nous i no tan nous). Malauradament, aquesta necessitat va lligada a una realitat preocupant: pocs mestres entenen aquesta formació com un imperatiu moral, inherent a la seva tasca.  Jordi Adell, aquell professor, em va fer reflexionar i plantejar-me quina classe de mestra volia anar esdevenint al llarg de la meva vida.

Amb el temps he posat en pràctica molts dels consells d'en Jordi i el tinc molt present en les discussions acalorades envers aquest tema.  També he après que cal ser constant en l'aprenentatge, sobretot en aquest.  Les noves tecnologies avancen a un ritme vertiginós i cal refrescar continuament els coneixements.  Per sort, professionals com Ramon Barlam o Carme Barba ens fan aquesta part de la feina més fàcil. 

Aquest curs sóc coordinadora d'informàtica (crec que més per ignorància que per coneixements) i les hores compartides amb l'ordinador van augmentant a mesura que transcorren els mesos. Continuant amb la meva bona sort, compte amb un "profe" de primera.  En Toni Serrano ens prepara seminaris interessantíssims amb formació, informació i experiències compartides, que ens ajuden a transmetre als claustres aquest esperit compromés amb oferir als alumnes les màximes oportunitats.

Per això, esperava amb gran expectativa la sessió d'en Josep i he de dir que no m'ha deixat indiferent.  Tots aquests professionals comparteixen la passió per les noves tecnologies i per l'ensenyament.  D'aquesta combinació no podia sorgir res millor: estones de formació on el més important és la convicció d'ajudar a altres mestres per què entrin en aquesta roda.  Utilitzant la idea del llibre d'Eva Bach i Pere Darder, ens sedueixen a partir de la seva pròpia seducció, transmetent-nos el gaudi en la seva feina.  és la principal idea amb què em quedo d'aquesta sessió: la sensació d'anar pel bon camí, i la tranquilitat de no estar sola en aquest viatge.

Penso que un mestre amb inquietuds explora continuament noves vessants, ja siguin a nivell teòric, metodològic o, com és el cas, digital.  La riquesa del seu esforç és el gran ventall de recursos de què disposa per enfrontar dificultats,  reptes o incerteses.  Un mestre que necessita cercar nous camins no es conforma amb aplicar el que ha après, sinó que intenta noves construccions agafant de cada idea allò que li genera més entusiasme.  I quan el context canvia, torna a plantejar-se noves carències, explora noves vessants i es prepara per a nous reptes.

 

SESSIÓ 2. DE CREENCES I DUBTES

La tarda amb Juli Palou ha merescut hores de reflexió.  Sembla evident que un formador ha de saber expressar-se i ha de gaudir comunicant.  Malgrat açò, la realitat no esdevé tan senzilla.  Saber expressar-se no és sinònim de saber expressar i la comunicació ben entesa no és precisament unidireccional.  En aquest impass de matissos, la conversa amb Juli serveix de revulsiu per refrescar inquietuds, papers i teories.

Em ve al cap Heràclit quan deia que l'única cosa que roman invariable en el canvi és el propi canvi. Però també penso en Jaume Carbonell, qui afirma que l'escola és una organització conservadora de les tradicions i costums més arrelades.  Aquestes semblen dues proposicions inconnexes o, si més no, oposades. Sembla que un parli de pomes i l'altre, de taronges. Tot i això, ambdues atorguen sentit al discurs d'en Juli i em donen un poc de llum front al tema de les resistències del professorat. Tot canvia, inevitablement, malgrat resistències i conviccions.  Inexorablement, tot canvia.  L'escola transmet la cultura (entesa com a forma de vida).  I això afecta els mestres que hi conviuen. Una línia de treball per a una finalitat.  Però tot canvia.  Allò que entenem com a cultura, allò que entenem com a costum i la posició dels propis mestres.  Sempre hi ha resistències, sempre hi ha tantes formes de fer com mestres té el claustre... Però sempre hi ha canvis.  La lluita està en cap on cal dirigir els canvis i com entendre la cultura que hem de transmetre.

Una cultura compartida ens apropa a la construcció dialògica, que comenta Juli.  A la comunicació dialògica que em fa pensar en Habermas i en la tasca del formador com acompanyant i propiciador.

En una entrevista a Carlos Fuentes, li van preguntar què era allò que més admirava de la literatura.  Ell va contestar que la literatura ens ensenya a dubtar per a saber i a saber per a seguir dubtant. Saber-desequilibri-reequilibri.

Tot té un principi, un punt d'arranc a partir del qual quelcom nou comença.  Tanmateix, hi ha vegades que el principi esdevé el final d'un llarg camí o, inclús, un punt intermedi on es troben diferents direccions i procedències... Això és i així és la vida: passats, presents i futurs, confluències d'existències que es troben, s'ignoren o s'acomiaden...
Així ens veig a tots nosaltres: camins que es troben en diferents moments del viatge i que enriqueixen el temps compartit.
Tot roman al sistema fins que arriba el moment oportú i es reubica; cadascú de nosaltres té una història pròpia que l'ha empentat a ésser aquí, en aquest moment concret.
M'agrada pensar que, en el nostre principi compartit, aconseguirem allò que tant proclama Lakoff: la construcció d'un marc que reforci el nostre context i el nostre discurs, més enllà d'immobilitats i resistències.