La tarda amb Juli Palou ha merescut hores de reflexió. Sembla evident que un formador ha de saber expressar-se i ha de gaudir comunicant. Malgrat açò, la realitat no esdevé tan senzilla. Saber expressar-se no és sinònim de saber expressar i la comunicació ben entesa no és precisament unidireccional. En aquest impass de matissos, la conversa amb Juli serveix de revulsiu per refrescar inquietuds, papers i teories.
Em ve al cap Heràclit quan deia que l'única cosa que roman invariable en el canvi és el propi canvi. Però també penso en Jaume Carbonell, qui afirma que l'escola és una organització conservadora de les tradicions i costums més arrelades. Aquestes semblen dues proposicions inconnexes o, si més no, oposades. Sembla que un parli de pomes i l'altre, de taronges. Tot i això, ambdues atorguen sentit al discurs d'en Juli i em donen un poc de llum front al tema de les resistències del professorat. Tot canvia, inevitablement, malgrat resistències i conviccions. Inexorablement, tot canvia. L'escola transmet la cultura (entesa com a forma de vida). I això afecta els mestres que hi conviuen. Una línia de treball per a una finalitat. Però tot canvia. Allò que entenem com a cultura, allò que entenem com a costum i la posició dels propis mestres. Sempre hi ha resistències, sempre hi ha tantes formes de fer com mestres té el claustre... Però sempre hi ha canvis. La lluita està en cap on cal dirigir els canvis i com entendre la cultura que hem de transmetre.
Una cultura compartida ens apropa a la construcció dialògica, que comenta Juli. A la comunicació dialògica que em fa pensar en Habermas i en la tasca del formador com acompanyant i propiciador.
En una entrevista a Carlos Fuentes, li van preguntar què era allò que més admirava de la literatura. Ell va contestar que la literatura ens ensenya a dubtar per a saber i a saber per a seguir dubtant. Saber-desequilibri-reequilibri.
No hay comentarios:
Publicar un comentario